Visc en una ciutat que va
ser defensada fins la mort el 1714.
Tota Catalunya va lluitar fins el final per tal de ser governada amb les
pròpies lleis i amb un rei pactista i
evitar així el govern absolutista borbònic que venia imposat des de França. Les
canviants circumstàncies de la guerra van portar als catalans a quedar-se sols
davant el poder borbònic un cop els aliats van anar marxant un a un, pagats amb
fragments de l’Imperi Espanyol. El Rei Sol li va donar un regne al seu nét
Felip V, comprant-lo amb diners espanyols. Els catalans, un cop sols, després
del tractat d’Utrecht -i la signatura del Conveni de L’Hospitalet-, van decidir
seguir una lluita que no podrien guanyar de cap manera. El motiu d’aquesta
decisió estava motivat per les intencions de Felip V: destruir Catalunya. Només
es podia lluitar fins al final sota el lema: Lliures o Morts.
La lluita va acabar un 11 de setembre i Felip V va posar en marxa tota la
maquinària de la Corona per convertir un país federal format per Castilla i
Catalunya (o Aragó si voleu) en un país centralista anomenat Espanya. I de pas,
destruir Catalunya, no només amb fusells i canons, sinó prohibint les lleis,
costums i llengua.
Han passat 300 anys i ara tenim l’oportunitat de fer que els sacrificis de
Moragues o de la Companyia d’Estudiants de Lleis tinguin sentit. Han passat 300
anys però pels morts del 1714 no ha passat ni un minut. Van morir per una
Espanya federal, fins i tot per una República Catalana, però ni aleshores ni
avui dia, els espanyols van veure la modernor que això significava. 300 anys
més tard, l’absolutisme borbònic es perpetua, junt amb la desigualtat i la mofa
cap a una nació més antiga i més rica que la seva.
Ja no és per qüestions econòmiques, ni tan sols identitàries –doncs sabem
ben bé qui som-; és per dignitat. I pel sacrifici dels defensors de Barcelona.
Que el sacrifici dels nostres avantpassats no hagi estat inútil. Visca
Catalunya Lliure!
Ivan Prat
